Benvolgut Jordi, com sempre són un pou d’informació les teves recomanacions i un petit privilegi que ens facilitis la seva lectura. Per aquells que estem enamorats de Montserrat i gaudim de l’escalada més clàssica la història de les vies és quelcom inalienable de les mateixes, substancia enriquidora de l’experiència que representa recorre-les.

Salut, assertivitat i bones grimpades!

Per a qui l’interessi ampliar la història d’aquesta via pot anar a aquest enllaç. El Cavall és un dels monòlits de la geografia peninsular més coneguts internacionalment, juntament amb el Naranjo de Bulnes. I concretament aquesta via ha estat ascendida per molts insignes alpinistes de fora de les nostres fronteres properes, habitualment quan feien una visita al país en motiu d’alguna conferencia; entre ells podem citar Alberto Rabadà, Ernesto Navarro, Rafael Montaner, César Pérez de Tudela i Salvador Rivas (aquest darrer en vàries ocasions) entre els representants de la resta de la península, i Raymond Despiau, Yannick Seigneur i Chris Bonington entre els de fora. Una via, per tant amb molta solera, que no insolació.

Epa Amadeu! Tens tot el dret del món i criteri més que suficient per desfogar-te.
Salut i bones escaldes!!

Amadeu Pagès

Sí que és la més bonica del Cavall!! Clar que l’Anglada també ho és un tros, eh? El que més greu em sap és que no hagin deixat ni una sola pitonisa, no perquè t’hi asseguris, sinó senzillament com a testimoni del que fou…

Haha!! Tens bona vista i jo una preocupant dislèxia. Merci per l’apunt, ja està esmenat.

El més penós de tot és no seguir un criteri, és clar que per seguir-lo t’has d’informar primer… Perquè al segon llarg ho van deixar net i polit i al tercer, que el van obrir a pèl hi ha 3 parabolts ben macos…

Epa Eloi! Espero que l’aclimatació estigui sent bona 🙂 Mira, més que un honor és un deure repetir aquestes línies, donen bagatge i criteri.
Cuida’t!!