Ara a per les del costat!! 😀

Salut i Muntanya!

Sort i endavant!
(Ei! ves alternant, si us plau, vies d’exposició alt i baix per tal de complaure a tots els teus “fans”, inclosos els “veterans” como jo! hehe… )

Benvolgut Daniel, de ben segur que sempre ens acabaríem posant d’acord, no parlem de coses tant allunyades i a la fi gaudim de les mateixes situacions i compartim dèries!

només un petit matís: és cert que gaudeixo més en vies on s’exigeix més en quant a exposició, però sempre des d’un risc ben entès, assumint-ho conscientment i des d’un punt realista. Es tracta d’arribar just allí on ja no et sents confortable sense perdre el control, arribar a aquesta subtil línia sense creuar-la, perquè és aleshores quan el risc deixa de ser ben entès i es converteix en absurd.

Enhorabona per encadenar la via, el darrer llarg demana estar en forma! I sobre això que dius dels escaladors que els va semblar expo, no creus que falla quelcom quan algú es posa a una via de 6b i abandona perquè les assegurances a la part de V estan a quatre metres de distància?

Apali! Bones escalades i a seguir gaudint!!!

Per això, seguint el mateix estil d’expresió literària que va utilitzar l’Eduard quan deia “…deixant, això sí, l’exposició i el compromís a peu de via”, jo vaig aportar:

“Per tant, per mi… l’exposició no la deixes a peu de via, sempre la portes amb tu en funció del teu criteri, el material que portes, el teu enginy per colocar-lo, … les posibilitat de la roca (fisures, forats, merlets) i lògicament el material existent”.

Jo penso que l’escalada es dels pocs esports on l’escalador té més llibertat. No hi ha normes, cadascú es el seu propi jutge i àrbitre, i sempre fa el que lliurement vol fer, des del moment d’escollir la via que vol escalar, amb qui ho vol fer, quan, amb quins estris penjats al boudrier, escalar amb una o dues cordes, passant o no pel traçat de la via, prioritzant fer la via com es va obrir o prioritzant arribar al cim com sigui, agafant-se a una presa o a un altre, fent A0 o no, posant un estrep o no, canviant a vegades d’un itinerari a un altre, …. i colocant més o menys assegurances, lògicament amb el màxim que el caràcter de la via et permet.

Amb l’afecte d’algú que no et coneix personalmet però t’admira per la trajectòria i per la tasca que setmana rera setmana portes a terme, deixa’m dir-te Eduard que entenc que obtinguis més satisfacció superant una via amb més exposició, doncs tinc clar que, en l’escalada, cadascú es marca els seus propis reptes, uns assumint més risc, d’altres intentant alliberar en lliure els trams d’artificial, per altres escalar en solitari, per d’altres en “solo”… i per alguns, com un servidor en aquest moment de la meva trajectòria, recòrrer itineraris interessants, estètics, al límit del seu grau, superant les pors internes, com tu molt bé comentes, però no per escalar amb més risc, sino per ser capaç d’escalar de primer sense tocar les cintes, lluitar a mort per no caure i fer la via tal i com s’ha obert… per mi es també un exercici mental interessant… però amb una diferència, que si la caiguda arriba, i a vegades ho fa per motius totalment aliens a les nostres habilitats/decisions/accions (et parlo per experiència), les conseqüències probablement no siguin greus.

Arriba una edat que la teva escala de valors canvia, potser valores més la vida i el mal que podries ocasionar a la teva gent, familia, amics. Jo també habia escalat itineraris a Dolomites de 700 metres sense corda i havia fet moltes escalades llarges, que avui considerariem “expo” a la paret de Catalunya, d’Aragó, al Tozal del Mallo, a Terradets… i a les principals pareds de Montserrat… Em satisfà veure com ara gent jove com tu les redescubriu, com l’Aresta Gam del Bisbe que vas resenyar fa uns dies i que jo només fa … 35 anys que la vaig fer! Ui! ara ja em sento iaio…. Bé, em consola que el passat cap de setmana em va sortir neta Viatge Apatxe, fent de primer la darrera tirada del 6b (quan una cordada de joves escaladors van abandonar a la penúltima tirada perquè en un punt els parabolts estan més separants i els hi va semblar massa “expo”).

Apa, molta sort companys! I si no hi esteu d’acord… cap problema, en aquest mon es bo aprendre a viure en desacord!

Una abraçada!!!

Dani, respecte al que comentes sento no estar d’acord amb tu, per mi l’exposició ve donada per la manca de possibilitats d’assegurar un pas o secció i per tant l’assumpció d’un compromís per tal de superar-ho, no ens ho fem a mida, ens ho dóna la via i el seu caràcter. Personalment gaudeixo molt més en una via amb certa exposició que amb una molt assegurada on l’únic que es busca és la superació del grau… Per mi del grau físic, perquè el mental, en bona part, el superem assumint l’exposició, vencent les nostres pors internes i concentrant-nos en l’acció de l’escalada. No obstant, també puc gaudir de vies com aquesta tot i que al final, encara que faci més grau no em satisfan de la mateixa manera.

Sort als dos i molt bones escalades… A l’ombra!

(ep, i felicitats pel blog!! -amb això sí que estic d’acord amb el Dani, foteu unes ressenyes de collons- i perdoneu, eh, que ja sé que no és un fòrum, això…)

Joan

En aquest temps, l’avenç de les “tecnologies” ha suposat una gran millora en la comunicació que ens ha permès descubrir noves vies, el seu estat, aproximació…. I vosaltres sou tot un referent en quan a qualitat de les descripcions, serietat, continuitat… i deixem dir, criteri en la valoració del grau.

Repetir una via amb la vostra ressenya a la butxaca es sinònim d’èxit, de trobar el peu de via i el descens i cap sorpresa desagradable. Per tant, moltes felicitats i agraïment per ajudar-nos setmana rera setmana a gaudir de l’escalada.

M’ha semblat detectar que amb el temps heu anat valorant com a objectius atractius per vosaltres itineraris amb més grau d’exposició i compromís. Criteri respectable, per suposat, tot i que a mi, potser per l’edat, no m’atrau el fet de superar una via exposada sino una via més estètica, original, superar el grau…

Poser per això, m’ha fet pensar una mica l’expresió “…deixant, això si, l’exposició i el compromís a peu de via” que comenteu en la introducció de la via “Apatxe” al Serrat de la Pastereta”. Entenc el vostre missatge però m’ha fet reflexionar una mica.

Jo vaig començar a escalar als 13 anys (ara en tinc 51) amb botes rígides, sense boudriers, pitons i martell…. Després varem viure l’introducció de totes les millores en quan a material, des del peu de gat fins els friends, i sempre he pensat que el grau d’exposició el marca la propia morfologia de la roca i el criteri de l’escalador. Des que vaig començar a escalar, el nivell d’exposició te’l marcaves tu possant més o menys claus, bagues a sabines o ponts de roca… amb el permís de la roca, per dir-ho d’alguna manera, ja que no sempre trobaves la fisura, forat o sabina en el lloc adequat, i aprofitant el material que et trobaves possat a la paret (claus, tacs de fusta, burils…).

Personalment, en l’actualitat, penso que seguim la mateixa filosofia, es a dir, segons el criteri de l’escalador, “afegint” el material que cadascú de nosaltres creu que necessita per la seva seguretat (bagues, empotradors, camalots…) si el que existeix en la paret creu que es insuficient, i xapant el que creu necessari si pensa que ja en té prou i vol assumir més risc.

En el cas d’aquesta via, amb moltes assegurances colocades a la pared, es com si fa uns anys fessim una via on a cada metro hi mig hi haguès una sabina (o pont de roca) per encintar. El fet que hi fossin no vols dir que tothom les utilitzès. Cadascú encintaria les que vol, en aquest cas, cadascú pot xapar més o menys parabolts. Per tant, per mi… l’exposició no la deixes a peu de via, sempre la portes amb tu en funció del teu criteri, el material que portes, el teu enginy per colocar-lo, … i les posibilitat de la roca (fisures, forats, merlets) i llògicament el material existen.
Entenc perfectament el sentit de la vostra afirmació que fa referencia a que “si vols” no cal que asumeixis exposició ni risc doncs la quantitat d’assegurances existents t’ho permeten i per tant la trobo encertada, només pretenc aportar una mica de reflexió.
Salut i endavant!